En aquest apartat exposarem una sèrie de contes populars, que poden ser útils per als nens i que els hem extret de la pàgina web: un mar de contes.
La llebre i la tortuga
Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposes el camí i la meta.
A l'arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquil·la cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com la tortuga estava molt endarrerida, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar adormida.
Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.
La cabreta i el llop
Tesi era una cabreta trapella molt alegre que vivia en una bonica i abrupta muntanya, de la que només baixava per a mossegar la fina herba d'un camp proper.
Tot i les freqüents advertències dels seus pares sobre el perill del llop que rondava les altes muntanyes on vivien, era pel jove animal una temptació tan gran aquella saborosa pastura que aprofitava qualsevol badada dels seus pares per a baixar fins la pastura verda a menjar i córrer.
Un dia en que Tesi feia una de les seves i es trobava bastant allunyat de casa, se li va acostar silenciosament el llop i quan la cabreta es va adonar de la seva presència, ja no tenia cap possibilitat de tornar a les roques, doncs el ferotge animal li tallava el camí de tornada.
Al veure'l, Tesi va començar a córrer tant com va poder, allunyant-se cada vegada més del seu refugi. Però sentir-se atrapada pel llop, va aturar-se en sec i girant-se cap al seu perseguidor li va dir:
- Senyor llop, veig que de res em serveix córrer i que se'm menjarà. Només li demano un favor abans de morir, i és que alegri els meus últims instants tocant la gaita, al so de la qual ballaré.
El llop, que ja tenia assegurada la seva presa, va accedir-hi. Va començar a tocar la gaita i la cabreta va començar a ballar alegrement, anant i venint pel camp.
La música va atraure a uns gossos d'una granja veïna, els quals, al veure el llop, es van llançar sobre seu. I després de molt de córrer, i perdent mitja cua pel camí, va aconseguir salvar-se.
Tesi va aprofitar el guirigall que s'havia format per a escapar, doncs si tenia por del llop, no en tenia menys dels gossos, i no va parar la seva desenfrenada cursa fins a trobar-se de nou a les roques, de les que va prometre formalment no tornar a baixar mai.
El llop, protegit al seu cau, mirant la poca cua que li quedava, va dir-se amargament:
- Això em passa per ficar-me on no em demanen. Hauria d'haver fet de matador i no de gaiter.
La cigala i la formiga
Que feliç que era la cigala a l'estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres ... Però l'estiu no és etern.
Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s'havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.
- Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred - s'anava dient ella mateixa.
- I perquè no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga?
I va pensar dintre seu.
- Potser vaig tenir temps durant l'estiu d'emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? - Doncs és clar que no! - va dir tota convençuda- havia de cantar. Però els meus càntics ara no m'alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.
- Què vols? - Va preguntar la formiga quan va veure a la cigala davant la seva porta.
El camp estava cobert per una espessa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:
- Tinc gana i ... i ... estic morta de fred ...
I la formiga va contestar :
- I a mi què m'expliques? Què feies al llarg de l'estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
- Jo? Cantava i cantava tot el dia - va respondre la cigala tota orgullosa.
- I què? - va preguntar la formiga
- Doncs ... res ... - va murmurar la cigala.
- Cantaves? doncs, per que no proves ara de ballar?
I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.
La caputxeta vermella
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se 'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era Caputxeta.
El llop va devorar a l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. no va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l' àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
En patufet
Ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
”En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.I aquest conte s’ha acabat.
La gallina dels ous d’or
Hi havia una vegada un granjer que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d'or pur.
I cada matí anava el granjer a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.
El granjer, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anva donant la gallina. I en una d'aquelles nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.
I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. I pensant aixó, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari, i de forma més ràpida!
Aquesta idea el va anar absorvint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la gallina dintre seu.
I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdicia, va matar a la gallina dels ous d'or. Va còrrer cap a casa veient els suntuosos palaus en els que viuria, i la va desplumar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.
Com feia els ous d'or? aixó encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdicia es va quedar sense la gallina dels ous d'or.
Gat amb botes
Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.
El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:
- Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mí, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.
El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentés, li va dir en to seriós i pausat:
- No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com penseu.
Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia vist donant tantes mostres d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.
Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d'aquest món, vingués a ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s'havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense misericordia.
Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:
- Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.
- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li donc les gràcies i que m'agrada molt.
En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va ordenar que li donguessin de beure.
El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de caça del seu amo. Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:
- Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.
El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què serviria.
Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:
- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!
Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guardies que ràpidament acudissin a socòrrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s'apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les seves robes tot i haver cridat "al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.
El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guardarroba que anessin en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trovar molt al seu gust; va se rsuficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades sumament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament enamorada.
El Rei va demanar que pujés al seu carruatge i l'acomanyès durant el passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns granjers que segaven un prat, els va dir:
- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us faré xixina.
Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.
- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaçes del gat els havia espantat.
-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.
- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produïr amb abundància cada any.
El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:
- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.
El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyíen els camps que veia.
-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb les riqueses del senyor marquès de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant alavora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
- M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podrieu, per exemple, tranformar-vos en lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un suspir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.
-A mès m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que aixó em sembla impossible.
- impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir aixó es va transformar en una rata que es va posar a còrrer pel pis.
Amb prou feines la va veure,el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.
Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.
- Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodejen, vejem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els valiosos bens que posseia, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va còrrer més darrera les rates si no per divertir-se.
Els tres porquets
En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se'n a jugar.
El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell.
I el més gran treballava en la seva casa de totxos.
- Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé.
El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d'allà.
Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.
Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar.
Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.
Tres ossets i la noia
Hi havia una vegada tres ossos que vivien en una caseta del bosc. Un dels ossos era molt gran i l'anomenaven "Gegant", l'altre era de mida mitjana, i l'anomenaven "Mitjà" i el més petit dels tres l'anomenaven "Petit".
Cadascun d'ells tenia el seu propi plat per a menjar sopa: Un plat gran per en Gegant, un plat de mida normal per en Mitjà i un plat diminut per en Petit.
Cada ós tenia la seva pròpia cadira per seure's. Una cadira força gra per en Gegant, una cadira de la mida habitual per en Mitjà i una cadireta per en Petit.
I dintre la caseta hi havia un llit molt gran per en Gegant, un llit de mida corrent per en Mitjà i un llitet menut per en Petit.
Un dia els tres ossets van fer una sopa magnífica. La van posar en els tres plats i mentre es refredava una mica, se'n van anar a passejar pel bosc.
I mentre els tres ossos eren fora de casa, va arribar una noia fins la porta. Era bastant mal educada: Primer va xafardejar a través de totes les finestres, després va espiar per el forat del pany i com que va veure que dintre de la casa no hi havia ningú, va obrir la porta i va entrar.
Es va quedar encantada al veure els tres plats de sopa sobre la taula. Si hagués tingut bons modals, segurament hagués esperat a que arribessin els amos de la casa i després els hauria demanat siusplau que la convidessin a menjar; però com que era molt descarada, es va apropar a la taula i va tastar la sopa del plat més gran.
Estava encara molt calenta i es va cremar. Així que va deixar anar un renec, va deixar anar la cullera i va anar a tastar la sopa del plat mitjà.També estava bastant calenta, així que va deixar anar la cullera, va dir un altre renec encara pitjor i es va apropar al plat petit.
Va agafar la cullera i va tastar la sopa. No estava ni massa calenta ni massa freda, així que se la va menjar tota. I quan va acabar va deixar la cullera i va dir un renec encara més lleig que els dos anteriors, perquè el plat era tant petit que no li havia fet passar la gana.
Després de menjar, la noia se'n va anar a asseure a la cadira gran i la va trobar massa alta. Va dir una renec i se'n va anar a buscar la de la següent mida, i la va trobar massa tova. Va deixar anar un altre renec i es va anar a seure a la cadira més petita. La va trobar al seu gust, ni molt alta ni molt tova, així que s'hi va acomodar i es va disposar a fer una migdiada; però la cadira no estava preparada pel seu pes i, de sobte, es va trencar, deixant caure la noia a terra. Ni us podeu imaginar la quantitat de renecs que va deixar anar!
Va deixar les restes de la cadira i se'n va anar a recórrer la casa mirant i xafardejant. Va arribar al dormitori dels tres ossos. Es va ficar al llit més gran, i va trobar que el coixí era massa dur. Es va ficar al llit mitjà i va trobar el coixí massa alt; i quan se'n va anar a ficar al llit petit la va trobar tant del seu gust que es va quedar adormida a l'instant. Van tornar els tres ossos del seu passeig i es van apropar a la taula a menjar la seva sopa. Gegant va dir amb la seva veu greu:
- Algú ha tastat la meva sopa!
Mitjà va respondre:
- Algú també ha tastat la meva sopa!
I Petit va dir amb la seva veueta:
- Doncs algú s'ha menjat tota la meva sopa!
I encara no havia acabat de dir això en Petit, que Gegant va tornar a parlar
- Algú s'ha assegut a la meva cadira!
I en Mitjà va dir
- I també a la meva!
I en Petit es va queixar, amb veu plorosa:
- Doncs algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat
I els tres ossos se'n van anar a recórrer la casa per a descobrir a l'intrús que havia fet tantes barbaritats
Quan van arribar al dormitori, Gegant va exclamar amb la seva veu:
- Algú s'ha ficat al meu llit!
En Mitjà va cridar encara més
- Algú s'ha ficat també al meu llit
I en Petit va clamar amb la seva veueta:
- Doncs algú s'ha ficat al meu llit .... i encara hi és!!!!
La noia havia sentit en somnis la veuassa de Gegant i va pensar que era un cop de vent d'una tempesta. Havia sentit també la veu de'n Mitjà i va pensar que era la brisa entre les fulles, però al sentir la veu finíssima i aguda de'n Petit es va despertar espantada.
I molt més que es va espantar quan va veure als tres ossos mirant-la des de l'altre costat del llit, així que va donar un salt cap a terra i després un altre cap a la finestra. I amb un salt més va travessar la finestra i va caure al jardí.
Va córrer tant com va poder i va desaparèixer. Els ossos encara s'estan preguntant encara si es trencaria el cap contra un arbre per córrer d'aquella forma, si es perdria en el més profund del bosc o si aconseguiria arribar al poble i la detindria la policia per xafardera i descarada.
El princep granota
Hi havia una vegada una princesa que, jugant en el jardí, deixà caure al pou la seva pilota d'or. De sobte, va sortir de l'aigua una horrible granota que va dir:
-No ploris, princesa. Si promets asseure'm a la teva taula, donar-me de menjar en el teu plat d'or i dormir-me en el teu llit, et tornaré la teva bonica joguina.
La princesa ho va prometre i a l'instant la granota va sortir del pou amb la pilota d'or en la boca. La princesa li va treure la pilota i es va posar a córrer cap a casa seva, oblidant la seva promesa. Aquella mateixa nit el rei celebrava una festa en honor d'uns invitats.
Quan el banquet semblava més alegre, es van sentir uns cops i una estranya veu va raucar:
-Princesa, has donat la teva paraula i ara has de complaure els desitjos de la teva granota. La princesa aterrida, va demanar ajuda al seu pare, però el rei va dir greument:
-La paraula reial ha de ser mantinguda. Si has fet una promesa, respecta-la! I la pobreta no va tindre mes remei que asseurea la granota en els seus genolls i menjar amb ella del plat d'or davant de tots. Li feia tant de fàstic que va perdre la gana.
Quan la granota va haver menjat fins a saciar-se, va raucar:
-Tinc son, Porta'm a el teu llit!.
La princesa va fugir a la seva habitació desitjant donar a la granota amb la porta en els nassos. Però aquesta es va colar entre els llençols. La princesa, a punt de desmaiar-se, va agafar a l'horrible criatura amb la punta dels dits i la va llançar fortament al terra. I llavors, meravella, un bell príncep va aparéixer sobtadament.
-Estava sota l'encantament d'una bruixa malvada -va dir-.Només podia alliberar-me la jove que complís els meus desitjos. T'agraeixo de tot cor que hagis trencat l'encantament.
En el cel les estreles ja havien perdut el seu brillantor quan la princesa va escoltar el final de la història del Príncep Granota.Estava clarejant, quan es va sentir arribar una carrossa.
-Aquí està Enric, el meu fidel servent! -va cridar el príncep-. Ens conduirà al meu palau i allí ens casarem.
La princesa i son pare van consentir, però a penes la carrossa va haver partit, es va sentir un cruixit.
- Enric, s'ha trencat una roda! -va cridar el príncep.
Però el fidel servent va respondre:
Ha estat un cruxit d'alegria,senyor meu. Quan per màgia vau ser embruixat, llaços d'or el meu cor van lligar.Ara que sou aquí, s'han trencat.
I abans que arribés la carrossa a palau, tots els llaços que cenyien el cor del fidel Enric es van despender per la felicitat de la tornada del seu senyor.
Rínxols d’or
Una tarda Rínxols d'or va anar al bosc i va començar a recollir flors. A prop d'allà hi havia una cabana molt bonica, i com que Rínxols d'or era una nena molt curiosa, s'hi va apropar poc a poc fins que va arribar a la porta de la casa. I va empènyer-la.
La porta era oberta. I hi va veure una taula.
Sobre la taula hi havia tres tasses de llet i mel. Una, gran; una altra, mitjana; i una altre, petitona. Rínxols d'or estava afamada i va tastar la llet de la tassa més gran. Uf! Era molt calenta!
Després va provar la tassa mitjana. Uf! Aquesta també era molt calenta! Finalment va tastar la tassa petita i estava al punt. Tant li va agradar que se la va menjar tota.
Hi havia també a la casa tres cadires blaves: Una cadira era gran, una altra mitjana i una altra de ben petita. Rínxols d'or va anar a asseure's a la cadira gran, però era molt alta per a ella. Després se'n va anar a seure a la cadira mitjana, però era massa ample. Finalment es va asseure a la cadira petita, però es va asseure amb tant males maneres que es va trencar.
Mirant la casa va entrar a una habitació que tenia tres llits. Com tot el que havia vist de la casa, hi havia un llit que era ben gran, un altre mitjà i un de ben petit.
Rínxols d'or es va ajeure al llit més gran, però el va trobar massa dur. Després se'n va anar a dormir al llit mitjà, però també li va semblar que era massa dur. Finalment es va estirar al llit més petit, i el va trobar tant flonjo que es va quedar completament adormida.
Mentre dormia, van arribar els propietaris de la casa, que eren ni més ni menys que una família d'óssos, que venien de passejar tranquil·lament pel bosc mentre es refredava el menjar.
Un dels óssos era molt gran, feia servir barret, perquè era el pare, un altre era mitjà i feia servir cotilla, perquè era la mare. I l'altre era un osset petit petit que feia servir una gorreta: una gorreta ben petita.
L'ós gran, només entrar, va cridar ben fort:
- Algú ha tastat la meva llet!
L'ós mitjà va grunyir una mica menys fort:
- Algú també ha tastat la meva llet!
I finalment l'osset petita va dir plorant amb un fil de veu:
- Doncs algú s'ha acabat tota la meva llet!
Els tres óssos es varen mirar els uns als altres i no sabien que pensar. Però
l'osset petit plorava tant que el seu pare va voler distreure'l. I per a aconseguir-ho el va anar a seure a la seva cadireta blava.
Es van aixecar de la taula i van anar a la sala on tenien les cadires.
I què va succeir aleshores?
L'ós gran va cridar enfurismat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira!
Al que va seguir l'ós mitjà, cridant una miqueta menys fort:
- Algú també s'ha assegut a la meva cadira!
I finalment l'osset més petit va tornar a dir, plorant desconsolat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat!
Així preocupats van començar a mirar per tota la casa, fins que al final van entrar a l'habitació on dormien. L'ós més gran va dir:
- Algú s'ha ajagut al meu llit!
Al que l'ós mitjà va respondre:
- Algú també s'ha ajagut al meu llit!
I al mirar al llit més petit, van veure-hi a Rínxols d'or, i l'osset petit va cridar:
- Algú està dormint al meu llit!
I del crit Rínxols d'or es va despertar, i al veure els tres óssos ben enfadats, es va espantar tant que va saltar del llit corrents. Com que la finestra de l'habitació era oberta, va saltar-hi i va córrer sense parar per tot el bosc fins a trobar el camí a casa.
La llebre i la tortuga
Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que allò era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposes el camí i la meta.
A l'arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquil·la cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com la tortuga estava molt endarrerida, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar adormida.
Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.
La cabreta i el llop
Tesi era una cabreta trapella molt alegre que vivia en una bonica i abrupta muntanya, de la que només baixava per a mossegar la fina herba d'un camp proper.
Tot i les freqüents advertències dels seus pares sobre el perill del llop que rondava les altes muntanyes on vivien, era pel jove animal una temptació tan gran aquella saborosa pastura que aprofitava qualsevol badada dels seus pares per a baixar fins la pastura verda a menjar i córrer.
Un dia en que Tesi feia una de les seves i es trobava bastant allunyat de casa, se li va acostar silenciosament el llop i quan la cabreta es va adonar de la seva presència, ja no tenia cap possibilitat de tornar a les roques, doncs el ferotge animal li tallava el camí de tornada.
Al veure'l, Tesi va començar a córrer tant com va poder, allunyant-se cada vegada més del seu refugi. Però sentir-se atrapada pel llop, va aturar-se en sec i girant-se cap al seu perseguidor li va dir:
- Senyor llop, veig que de res em serveix córrer i que se'm menjarà. Només li demano un favor abans de morir, i és que alegri els meus últims instants tocant la gaita, al so de la qual ballaré.
El llop, que ja tenia assegurada la seva presa, va accedir-hi. Va començar a tocar la gaita i la cabreta va començar a ballar alegrement, anant i venint pel camp.
La música va atraure a uns gossos d'una granja veïna, els quals, al veure el llop, es van llançar sobre seu. I després de molt de córrer, i perdent mitja cua pel camí, va aconseguir salvar-se.
Tesi va aprofitar el guirigall que s'havia format per a escapar, doncs si tenia por del llop, no en tenia menys dels gossos, i no va parar la seva desenfrenada cursa fins a trobar-se de nou a les roques, de les que va prometre formalment no tornar a baixar mai.
El llop, protegit al seu cau, mirant la poca cua que li quedava, va dir-se amargament:
- Això em passa per ficar-me on no em demanen. Hauria d'haver fet de matador i no de gaiter.
La cigala i la formiga
Que feliç que era la cigala a l'estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres ... Però l'estiu no és etern.
Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s'havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.
- Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred - s'anava dient ella mateixa.
- I perquè no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga?
I va pensar dintre seu.
- Potser vaig tenir temps durant l'estiu d'emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? - Doncs és clar que no! - va dir tota convençuda- havia de cantar. Però els meus càntics ara no m'alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.
- Què vols? - Va preguntar la formiga quan va veure a la cigala davant la seva porta.
El camp estava cobert per una espessa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna; i traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:
- Tinc gana i ... i ... estic morta de fred ...
I la formiga va contestar :
- I a mi què m'expliques? Què feies al llarg de l'estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
- Jo? Cantava i cantava tot el dia - va respondre la cigala tota orgullosa.
- I què? - va preguntar la formiga
- Doncs ... res ... - va murmurar la cigala.
- Cantaves? doncs, per que no proves ara de ballar?
I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.
La caputxeta vermella
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se 'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era Caputxeta.
El llop va devorar a l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. no va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l' àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
En patufet
Ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
”En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.I aquest conte s’ha acabat.
La gallina dels ous d’or
Hi havia una vegada un granjer que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d'or pur.
I cada matí anava el granjer a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.
El granjer, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anva donant la gallina. I en una d'aquelles nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.
I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. I pensant aixó, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari, i de forma més ràpida!
Aquesta idea el va anar absorvint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la gallina dintre seu.
I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdicia, va matar a la gallina dels ous d'or. Va còrrer cap a casa veient els suntuosos palaus en els que viuria, i la va desplumar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.
Com feia els ous d'or? aixó encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdicia es va quedar sense la gallina dels ous d'or.
Gat amb botes
Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.
El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:
- Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mí, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.
El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentés, li va dir en to seriós i pausat:
- No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com penseu.
Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia vist donant tantes mostres d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.
Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d'aquest món, vingués a ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s'havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense misericordia.
Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:
- Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.
- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li donc les gràcies i que m'agrada molt.
En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va ordenar que li donguessin de beure.
El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de caça del seu amo. Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:
- Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.
El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què serviria.
Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:
- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!
Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guardies que ràpidament acudissin a socòrrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s'apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les seves robes tot i haver cridat "al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.
El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guardarroba que anessin en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trovar molt al seu gust; va se rsuficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades sumament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament enamorada.
El Rei va demanar que pujés al seu carruatge i l'acomanyès durant el passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns granjers que segaven un prat, els va dir:
- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us faré xixina.
Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.
- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaçes del gat els havia espantat.
-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.
- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produïr amb abundància cada any.
El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:
- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.
El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyíen els camps que veia.
-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb les riqueses del senyor marquès de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant alavora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
- M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podrieu, per exemple, tranformar-vos en lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un suspir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.
-A mès m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que aixó em sembla impossible.
- impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir aixó es va transformar en una rata que es va posar a còrrer pel pis.
Amb prou feines la va veure,el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.
Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.
- Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodejen, vejem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els valiosos bens que posseia, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va còrrer més darrera les rates si no per divertir-se.
Els tres porquets
En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se'n a jugar.
El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell.
I el més gran treballava en la seva casa de totxos.
- Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé.
El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d'allà.
Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.
Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar.
Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.
Tres ossets i la noia
Hi havia una vegada tres ossos que vivien en una caseta del bosc. Un dels ossos era molt gran i l'anomenaven "Gegant", l'altre era de mida mitjana, i l'anomenaven "Mitjà" i el més petit dels tres l'anomenaven "Petit".
Cadascun d'ells tenia el seu propi plat per a menjar sopa: Un plat gran per en Gegant, un plat de mida normal per en Mitjà i un plat diminut per en Petit.
Cada ós tenia la seva pròpia cadira per seure's. Una cadira força gra per en Gegant, una cadira de la mida habitual per en Mitjà i una cadireta per en Petit.
I dintre la caseta hi havia un llit molt gran per en Gegant, un llit de mida corrent per en Mitjà i un llitet menut per en Petit.
Un dia els tres ossets van fer una sopa magnífica. La van posar en els tres plats i mentre es refredava una mica, se'n van anar a passejar pel bosc.
I mentre els tres ossos eren fora de casa, va arribar una noia fins la porta. Era bastant mal educada: Primer va xafardejar a través de totes les finestres, després va espiar per el forat del pany i com que va veure que dintre de la casa no hi havia ningú, va obrir la porta i va entrar.
Es va quedar encantada al veure els tres plats de sopa sobre la taula. Si hagués tingut bons modals, segurament hagués esperat a que arribessin els amos de la casa i després els hauria demanat siusplau que la convidessin a menjar; però com que era molt descarada, es va apropar a la taula i va tastar la sopa del plat més gran.
Estava encara molt calenta i es va cremar. Així que va deixar anar un renec, va deixar anar la cullera i va anar a tastar la sopa del plat mitjà.També estava bastant calenta, així que va deixar anar la cullera, va dir un altre renec encara pitjor i es va apropar al plat petit.
Va agafar la cullera i va tastar la sopa. No estava ni massa calenta ni massa freda, així que se la va menjar tota. I quan va acabar va deixar la cullera i va dir un renec encara més lleig que els dos anteriors, perquè el plat era tant petit que no li havia fet passar la gana.
Després de menjar, la noia se'n va anar a asseure a la cadira gran i la va trobar massa alta. Va dir una renec i se'n va anar a buscar la de la següent mida, i la va trobar massa tova. Va deixar anar un altre renec i es va anar a seure a la cadira més petita. La va trobar al seu gust, ni molt alta ni molt tova, així que s'hi va acomodar i es va disposar a fer una migdiada; però la cadira no estava preparada pel seu pes i, de sobte, es va trencar, deixant caure la noia a terra. Ni us podeu imaginar la quantitat de renecs que va deixar anar!
Va deixar les restes de la cadira i se'n va anar a recórrer la casa mirant i xafardejant. Va arribar al dormitori dels tres ossos. Es va ficar al llit més gran, i va trobar que el coixí era massa dur. Es va ficar al llit mitjà i va trobar el coixí massa alt; i quan se'n va anar a ficar al llit petit la va trobar tant del seu gust que es va quedar adormida a l'instant. Van tornar els tres ossos del seu passeig i es van apropar a la taula a menjar la seva sopa. Gegant va dir amb la seva veu greu:
- Algú ha tastat la meva sopa!
Mitjà va respondre:
- Algú també ha tastat la meva sopa!
I Petit va dir amb la seva veueta:
- Doncs algú s'ha menjat tota la meva sopa!
I encara no havia acabat de dir això en Petit, que Gegant va tornar a parlar
- Algú s'ha assegut a la meva cadira!
I en Mitjà va dir
- I també a la meva!
I en Petit es va queixar, amb veu plorosa:
- Doncs algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat
I els tres ossos se'n van anar a recórrer la casa per a descobrir a l'intrús que havia fet tantes barbaritats
Quan van arribar al dormitori, Gegant va exclamar amb la seva veu:
- Algú s'ha ficat al meu llit!
En Mitjà va cridar encara més
- Algú s'ha ficat també al meu llit
I en Petit va clamar amb la seva veueta:
- Doncs algú s'ha ficat al meu llit .... i encara hi és!!!!
La noia havia sentit en somnis la veuassa de Gegant i va pensar que era un cop de vent d'una tempesta. Havia sentit també la veu de'n Mitjà i va pensar que era la brisa entre les fulles, però al sentir la veu finíssima i aguda de'n Petit es va despertar espantada.
I molt més que es va espantar quan va veure als tres ossos mirant-la des de l'altre costat del llit, així que va donar un salt cap a terra i després un altre cap a la finestra. I amb un salt més va travessar la finestra i va caure al jardí.
Va córrer tant com va poder i va desaparèixer. Els ossos encara s'estan preguntant encara si es trencaria el cap contra un arbre per córrer d'aquella forma, si es perdria en el més profund del bosc o si aconseguiria arribar al poble i la detindria la policia per xafardera i descarada.
El princep granota
Hi havia una vegada una princesa que, jugant en el jardí, deixà caure al pou la seva pilota d'or. De sobte, va sortir de l'aigua una horrible granota que va dir:
-No ploris, princesa. Si promets asseure'm a la teva taula, donar-me de menjar en el teu plat d'or i dormir-me en el teu llit, et tornaré la teva bonica joguina.
La princesa ho va prometre i a l'instant la granota va sortir del pou amb la pilota d'or en la boca. La princesa li va treure la pilota i es va posar a córrer cap a casa seva, oblidant la seva promesa. Aquella mateixa nit el rei celebrava una festa en honor d'uns invitats.
Quan el banquet semblava més alegre, es van sentir uns cops i una estranya veu va raucar:
-Princesa, has donat la teva paraula i ara has de complaure els desitjos de la teva granota. La princesa aterrida, va demanar ajuda al seu pare, però el rei va dir greument:
-La paraula reial ha de ser mantinguda. Si has fet una promesa, respecta-la! I la pobreta no va tindre mes remei que asseurea la granota en els seus genolls i menjar amb ella del plat d'or davant de tots. Li feia tant de fàstic que va perdre la gana.
Quan la granota va haver menjat fins a saciar-se, va raucar:
-Tinc son, Porta'm a el teu llit!.
La princesa va fugir a la seva habitació desitjant donar a la granota amb la porta en els nassos. Però aquesta es va colar entre els llençols. La princesa, a punt de desmaiar-se, va agafar a l'horrible criatura amb la punta dels dits i la va llançar fortament al terra. I llavors, meravella, un bell príncep va aparéixer sobtadament.
-Estava sota l'encantament d'una bruixa malvada -va dir-.Només podia alliberar-me la jove que complís els meus desitjos. T'agraeixo de tot cor que hagis trencat l'encantament.
En el cel les estreles ja havien perdut el seu brillantor quan la princesa va escoltar el final de la història del Príncep Granota.Estava clarejant, quan es va sentir arribar una carrossa.
-Aquí està Enric, el meu fidel servent! -va cridar el príncep-. Ens conduirà al meu palau i allí ens casarem.
La princesa i son pare van consentir, però a penes la carrossa va haver partit, es va sentir un cruixit.
- Enric, s'ha trencat una roda! -va cridar el príncep.
Però el fidel servent va respondre:
Ha estat un cruxit d'alegria,senyor meu. Quan per màgia vau ser embruixat, llaços d'or el meu cor van lligar.Ara que sou aquí, s'han trencat.
I abans que arribés la carrossa a palau, tots els llaços que cenyien el cor del fidel Enric es van despender per la felicitat de la tornada del seu senyor.
Rínxols d’or
Una tarda Rínxols d'or va anar al bosc i va començar a recollir flors. A prop d'allà hi havia una cabana molt bonica, i com que Rínxols d'or era una nena molt curiosa, s'hi va apropar poc a poc fins que va arribar a la porta de la casa. I va empènyer-la.
La porta era oberta. I hi va veure una taula.
Sobre la taula hi havia tres tasses de llet i mel. Una, gran; una altra, mitjana; i una altre, petitona. Rínxols d'or estava afamada i va tastar la llet de la tassa més gran. Uf! Era molt calenta!
Després va provar la tassa mitjana. Uf! Aquesta també era molt calenta! Finalment va tastar la tassa petita i estava al punt. Tant li va agradar que se la va menjar tota.
Hi havia també a la casa tres cadires blaves: Una cadira era gran, una altra mitjana i una altra de ben petita. Rínxols d'or va anar a asseure's a la cadira gran, però era molt alta per a ella. Després se'n va anar a seure a la cadira mitjana, però era massa ample. Finalment es va asseure a la cadira petita, però es va asseure amb tant males maneres que es va trencar.
Mirant la casa va entrar a una habitació que tenia tres llits. Com tot el que havia vist de la casa, hi havia un llit que era ben gran, un altre mitjà i un de ben petit.
Rínxols d'or es va ajeure al llit més gran, però el va trobar massa dur. Després se'n va anar a dormir al llit mitjà, però també li va semblar que era massa dur. Finalment es va estirar al llit més petit, i el va trobar tant flonjo que es va quedar completament adormida.
Mentre dormia, van arribar els propietaris de la casa, que eren ni més ni menys que una família d'óssos, que venien de passejar tranquil·lament pel bosc mentre es refredava el menjar.
Un dels óssos era molt gran, feia servir barret, perquè era el pare, un altre era mitjà i feia servir cotilla, perquè era la mare. I l'altre era un osset petit petit que feia servir una gorreta: una gorreta ben petita.
L'ós gran, només entrar, va cridar ben fort:
- Algú ha tastat la meva llet!
L'ós mitjà va grunyir una mica menys fort:
- Algú també ha tastat la meva llet!
I finalment l'osset petita va dir plorant amb un fil de veu:
- Doncs algú s'ha acabat tota la meva llet!
Els tres óssos es varen mirar els uns als altres i no sabien que pensar. Però
l'osset petit plorava tant que el seu pare va voler distreure'l. I per a aconseguir-ho el va anar a seure a la seva cadireta blava.
Es van aixecar de la taula i van anar a la sala on tenien les cadires.
I què va succeir aleshores?
L'ós gran va cridar enfurismat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira!
Al que va seguir l'ós mitjà, cridant una miqueta menys fort:
- Algú també s'ha assegut a la meva cadira!
I finalment l'osset més petit va tornar a dir, plorant desconsolat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat!
Així preocupats van començar a mirar per tota la casa, fins que al final van entrar a l'habitació on dormien. L'ós més gran va dir:
- Algú s'ha ajagut al meu llit!
Al que l'ós mitjà va respondre:
- Algú també s'ha ajagut al meu llit!
I al mirar al llit més petit, van veure-hi a Rínxols d'or, i l'osset petit va cridar:
- Algú està dormint al meu llit!
I del crit Rínxols d'or es va despertar, i al veure els tres óssos ben enfadats, es va espantar tant que va saltar del llit corrents. Com que la finestra de l'habitació era oberta, va saltar-hi i va córrer sense parar per tot el bosc fins a trobar el camí a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario